Cau de Talp

Si se'm permet fer una mica de propaganda:

Cau de Talp treu una maqueta, la qual podeu escoltar si entreu al següent enllaç: www.myspace.com/caudetalp
Després d'un temps d'incertesa i preparació, Cau de Talp agafa força i torna amb un nou directe!

Gràcies!

Sobre braus

Tenen drets els animals? Aquesta és la principal pregunta que ens hauríem de formular abans d’iniciar qualsevol debat. D’aquesta pregunta, en pot derivar el tema sobre les curses de braus. Pot ser discutible i difícil de valorar el fet de si els animals tenen sentiments o no. En canvi, independentment d’aquesta incògnita considero que, els drets a la vida són un dret fonamental i indiscutible per a qualsevol ésser viu. Quan dic vida, significa una vida digna sense cap mena de maltractament que produeixi plaer a un tercer.

La realització de les curses de braus, sobreviu sota el paraigües de la cultura d’Espanya. És bastant endarrerit que la cultura, a l’abast de tothom, pugui provenir d’una font de tortura. La humanitat evoluciona, com també ho fan, des de el meu punt de vista, els valors d’una persona. Per tant no ens podem permetre que avui en dia, encara es practiqui una activitat que atempta contra els drets d’un animal.

Actualment a Catalunya, la defensa de la tauromàquia representa una minoria. A partir d’aquí, ens podríem preguntar: Hem de respectar les minories? Totes les posicions ideològiques són respectables, però sempre i quan, aquestes no perjudiquin o privin de respecte a una altra. Les curses de braus exerceixen un patiment intolerable a un animal, per tant, aturar la tauromàquia és un pas a fer i a esdevenir finalment una societat més respectuosa.

Veu de vers

S’escapa amb força
la veu del cor,
després de temps
sense cap ressò.
L’espera , gran amiga,
plorarà la decisió,
no cauran anells al terra
sigui sempre un gra d’amor.
La veu, com el vers,
deixa marca de per vida,
com la mar quan es delita
d’una roca sense brida.
Si la minutera es captiva
mai arriba la sortida,
esperem muts el venir,
el secret està en la paraula.
No s’escup la tempesta,
tampoc domina l’albaïna,
com el tro que espetega
així desperta la ceguera.
Sí, un cop més,
dubta la consciència,
aprèn amb esperança
queda’t amb l’essència.

La suma esdevé la força

El membre d’ICV Joan Herrera, ha obert els ulls a la unitat. El dubte es resol en l’enllaç: (article de l’Avui)

El principal problema de Catalunya és: les constants crítiques que pateix i les constants discrepàncies entre els seus propis representants.
Pot semblar un acte heroic que les forces que la representen es discuteixin per ella. Però, qui sap si Catalunya no li és satisfactòria cap d’aquestes? Catalunya no necessita seguidors. Necessita catalans.

La diferència ideològica és evident i fantàstica. Però, una diferència ideològica duta a terme des de la crítica o des del menyspreu, és una diferència perjudicial. Totes les forces que creuen en una Catalunya sobirana i digna de ser ella mateixa, haurien d’unir-se i recolzar-se mútuament. D’aquesta manera, aconseguirem el que volem.

Les diferències són reals. Però hi ha una cosa que una gran part de nosaltres compartim. I aquesta, és Catalunya. Si les principals forces per l’avenç de Catalunya treballen per diferents bandes, no arribarem enlloc. La clau és la col·lectivitat. Una unitat plural però unitària a la vegada. Hauríem de posar damunt la taula les semblances i no les diferències. La suma esdevé la força i Catalunya és capaç.

Quan les banderes que apareixen en les diverses manifestacions per Catalunya no representin els partits polítics, llavors, haurem fet un gran pas per Catalunya. Hem de ser conscients de quan cal mostrar la idea i quan cal lluir la senyera.

Fer-nos escoltar, no sentir!

Les últimes eleccions basques i gallegues, ens mostren que les forces nacionalistes estan perdent pes en el camp polític.
A Catalunya, tampoc ens quedem curts, ja que malauradament els que tenen la paella pel mànec, són el Partit Socialista de Catalunya.

En aquesta situació, els partits nacionalistes, crec que haurien d’esperonar les seves iniciatives. D’aquesta manera, empènyer amb més força el moviment nacionalista que, tot i ser un dret legítim i evident, no gaudeix d’una màxima esplendor. Estem en un moment en què hem de deixar de fer-nos sentir, i fer-nos escoltar. De ben segur que serà més productiu.

Es pot pensar que, amb les petites gestes no s’arriba enlloc. Jo penso que sinó comencem per aquestes, encara hi arribarem menys. En relació amb la manifestació que es durà a terme el proper dissabte 7 de març sota el lema “we want a catalan state”, voldria manifestar una certa decepció de cara a les institucions lleidatanes que no han mostrat interès en iniciar una crida des de la mateixa ciutat de Lleida, per tota aquella gent que no podrà assistir a Brussel·les. Penso que hauria de ser indiscutible fer escoltar la nostra veu des de el propi país, recolzant els que estaran a Brussel·les.

És cert que el centre d’interès de l’esdeveniment, tindrà lloc a Brussel·les. Però una manifestació sense està acompanyada de les veus d’origen, no mostra ni seguretat ni convicció. La plataforma 10mil és un gran pas, però estem endarrerint en l’acció local.

Rubianes, un somriure per tu

Ha mort un artista.
Pepe Rubianes ha estat un magnífic actor que ha deixat empremta a tots els escenaris que han gaudit de la seva presència.

Rubianes, un gran símbol de l’humor crític, s’ha guanyat l’estima dels catalans ja que durant molt temps ha dibuixat rialles a moltes persones. Unes rialles que ressorgeixen recordant vells moments de la seva trajectòria.

La seva expressivitat única, seguirà actuant en els bells records que ens han deixat un bon regust de boca.

Fluïdesa imaginativa: eina de futur

La realitat que s’experimenta, no significa la veritat única i exclusiva. Aquesta realitat, no refusa la possible existència de coses difícils de projectar. Nosaltres, les persones, hem de cultivar la interpretació dins nostre. Hem de cercar una imatge per poder descriure el que imaginem.

Hi ha gent que és del parer de rebutjar idees que aparenten utòpiques. Jo em pregunto: Hem de deixar de somiar? Hem de deixar de lluitar per les coses que imaginem? La fluïdesa imaginativa, un valor que manca en les persones, no és una pèrdua de temps. No significa imaginar el que mai serà, sinó entreveure el que pot arribar a ser.

Crec i defenso que és bo ser realista. Però, el realisme, no es defineix en posar els peus a terra en el que veiem. Hem de ser conscients que la realitat no és completament visible. La realitat actual és parcialment objectiva. És un horitzó que desperta neguit i que amaga darrera les seves prodigioses espatlles un món que nosaltres, els éssers humans, no podem descobrir en aquests moments. Però sí, més endavant.

Així com la vida s’obre camí, el camp imaginatiu de les persones s’eixampla. D’aquesta manera, hem de confiar en un futur més profitós i enriquidor. No és buscar el que no hi ha, sinó interpretar més enllà. Què seria d’aquest món si l’afany no és dibuixes en la ment de les persones?